Adolf Eichmann i l’ètica pública

Llegeixo al matí una piulada de @vilaweb: Judici a Adolf Eichmann, hora a hora  http://goo.gl/fb/xxqN0 i la retuitejo amb l’enllaç a la Viquipèdia  http://bit.ly/hlDVpG.

Tot seguit miro al Youtube el capítol 41, després el 110, el dels arguments de la defensa… i em vénen al cap les reflexions sobre ética pública que vam poder elaborar amb Manuel Villoria com a professor en el Mestratge de Funció Directiva de l’EAPC l’any 2009, en què Eichmann serveix de terrible exemple de treballador públic en un paradigma burocràtic.

Realment es pot no mirar, no escoltar, no pensar, i així no tenir remordiments?…

Valors i ètica pública

El paradigma burocràtic i les responsabilitats morals dels treballadors públics

Quan es redueix la llibertat, es redueix la responsabilitat.

En el paradigma burocràtic, el treballador públic té un paper buit de contingut propi. El seu rol consisteix únicament a aplicar de manera eficaç les indicacions dels seus polítics. En aquest model, mancat de llibertat de pensament i d’actuació, no queda pràcticament espai per a la responsabilitat moral: els funcionaris actuen com a simples transmissors, com a executors d’una ordre que no qüestionen i que “flueix” a través d’ells com si fossin una matèria no humana, un ésser sense pensaments ni emocions, sense criteri (“He fet el que m’han dit”). Per al paradigma burocràtic tradicional, els funcionaris, en definitiva, no fan reflexions morals, no tenen incerteses per resoldre, ni tenen responsabilitat sobre els resultats finals de les polítiques (“D’això, se n’encarreguen els polítics“).

Treballadors públics en la Nova Gestió Pública i responsabilitats morals sobre les finalitats de les polítiques

La NGP no dóna resposta als dilemes morals de les Administracions contemporànies.

Per a les societats desenvolupades (Osborne i Gaebler, 1994; Barzelay, 1992), en què s’han radicalitzat els trets de modernitat (Giddens, 1994) o bé hi ha nascut una estrucutra de valors postmoderna (Inglehart, 1998) el paradigma burocràtic ja no és vàlid. Un funcionariat sense responsabilitats morals ni responsabilitat final en l’aplicació de les polítiques no pot ajudar a construir una societat democràtica. D’aquesta crisi de model sorgeixen nous paradigmes, noves doctrines conegudes com “Nova Gestió Pública” (NGP), que propugna una lògica eficientista i té per referents teories, conceptes i anàlisis que provenen de l’economia i els estudis empresarials. En aquestes doctrines, tanmateix, es continua assumint la naturalesa tècnica (racional), no política (irracional), de l’Administració. El paper del treballador públic per a la NGP és el d’executar amb eficàcia, economia i eficiència la seva tasca tècnica, entesa des d’una perspectiva només racional. En el model weberià de NGP, la racionalitat és essencialment jurídico-positiva, i en el model tecnoburocràtic, econòmica i tècnica, però en ambdós models el paper dels treballadors públics queda aïllat novament de la política.

La separació entre fets i valors ha impossibilitat que la NGP entengui la complexitat dels dilemes morals i polítics dels treballadors públics (Fox i Miller, 1995), ha impulsat un neotaylorisme que continua negant llibertat al treballador públic (Pollit, 1993) i ha intentat amputar la dimensió democràtica transformadora de l’Administració pública (Ranson i Stewart, 1994). En aquest paradigma, els treballadors públics tenen responsabilitats, però basades només en paràmetres d’eficàcia i eficiència: no hi ha responsabilitats morals sobre els fins de les polítiques. L’Administració opera al marge de la democràcia, encara que la tingui com a règim de referència.

L’ètica de mitjans, sense una ètica de finalitats, no té una base en què sostenir-se.

En la NGP, els treballadors públics tenen responsabilitats, però basades només en paràmetres d’eficàcia i eficiència, sense una fundamentació ètica de nivell superior que doni sentit a les seves actuacions, sense un marc del que és correcte.

Els valors com ara l’eficàcia, l’economia i l’eficiència, o l’objectivitat i la neutralitat, si es promouen sense una fundamentació ètica de nivell superior que els doni sentit, poden donar lloc a interpretacions errònies i a actuacions immorals.

El que és eficaç per a alguns pot no ser-ho per a altres, o ser-ho amb un cost inacceptable, amb sacrifici de drets fonamentals. La lògica del mercat tampoc no pot per ella mateixa resoldre els problemes socials. L’objectivitat i la neutralitat, d’altra banda, si comporten ineficiència, fixació pel compliment de la norma però sense l’horitzó de la qualitat del servei o criteris de transparència, tampoc no sembla que pugui garantir un bon servei públic.

Cal per tant una ètica de finalitats, un marc del que és correcte, per poder configurar una Administració al servei dels ciutadans. Només així els funcionaris es podran distanciar de models com el d’Adolf Eichmann, paradigma d’eficàcia, eficiència i objectivitat, i alhora personatge absolutament immoral.

Els funcionaris tenen llibertat d’elecció i responsabilitat sobre les seves accions.

L’ètica pública es caracteritza per l’existència de conflictes de valors, pluralitat de valors fluids i inestables i conflictes en totes les fases de les polítiques públiques.

Els principis finalistes de l’ètica pública són la dignitat de la persona, servir l’interès general i fomentar la igualtat d’oportunitats. Els valors instrumentals de l’eix eficàcia són l’eficiència, eficàcia, jerarquia, coordinació, qualitat i simplicitat. Els valors de l’eix de legalitat i objectivitat són la neutralitat, la responsabilitat i la imparcialitat.

Davant dels conflictes, caldrà mirar d’establir sempre unes prioritats que garanteixin en primer lloc els principis bàsics (l’ètica de fins) i en segon lloc i en la mesura que sigui possible respectin tots els valors (ètica de mitjans o instrumental) i hi estableixin una priorització.

L’ètica administrativa es fonamenta en dos pilars:

  • Els funcionaris tenen llibertat d’elecció, no només han de complir les lleis i les ordres dels seus superiors amb indiferència.
  • Els funcionaris són responsables de les accions de les seves organitzacions, que són resultat de miles d’activitats individuals moralment inseparables. El fet que hi hagi molts responsables no impedeix la responsabilitat de cada individu.

L’ètica pública basada en la NGP propugna una lògica eficientista, basada en teories i conceptes que provenen de l’economia i els estudis empresarials. És ètic el que és econòmic i eficient o el que és objectiu i neutre. Peró ambdues opcions són insuficients, perquè configuren un model al servei de l’Estat i no dels ciutadans. Els treballadors públics han de servir l’interès general i ho han de fer de manera objectiva, amb un sistema de valors que poden ser l’eficiència i l’objectivitat, però amb una fundamentació ètica de nivell superior que els doni sentit.

Cal una ètica púbica que busqui principis justos que fonamentin la convivència social i faciliti el diàleg amb els afectats. Això implica una comunitat de parla i demana un reconeixement recíproc dels interlocutors al dret d’intervenció i rèplica, una acceptació de l’autonomia de l’altre, de la seva dignitat, i també el reconeixement del dret a l’autolegislació. La justícia dels principis haurà de buscar la llibertat i la igualtat entre els interlocutors, l’acord en el que és comunment rebutjable, un àmbit moral de mínims compartits amb el principi essencial de la defensa dels drets humans civils, polítics i socials.

En aquest context, els treballadors públics:

  • tenen l’obligació de facilitar la participació i la deliberació a l’entorn dels projectes normatius, de promoure l’aparició de criteris diversos.
  • han de promoure i respectar la democràcia, l’únic règim compatible amb l’ètica pública proposada.
  • han de fer de la defensa i promoció dels drets humans el pilar de la seva presa de decisions.
  • han d’estar compromesos en la lluita contra la dominació arbitrària i la desigualtat d’oportunitats.

És a partir d’aquests principis que s’hauran d’aplicar els valors instrumentals d’eficàcia, eficiència, objectivitat, etc. per a la presa de decisions.

L’ètica de finalitats ha de prioritzar-se per davant de l’ètica instrumental.

Segons les màximes aristotèliques, en el terme mitjà hi ha la virtut, però trobar aquest punt d’equilibri resulta extremadament difícil.

Per al paradigma burocràtic, no existeix una ètica de fins per al funcionari. Només existeix l’execució instrumental de l’ordre superior, absoluta, sense espai per a la reflexió ni per a la responsabilitat.

En els models de nova gestió pública (NGP) de caràcter eficiencista s’intenten dibuixar uns paràmetres ètics, però no van més enllà d’una enumeració de valors de caire econòmic i empresarial. Un altre cop ens trobem lluny d’una ètica que garanteixi una ètica de fins universals i generalitzables. També en els models de NGP basats en el compliment de la norma trobem a faltar l’ètica de fins: una norma pot no haver-se generat amb respecte a la dignitat de les persones, pot no servir a l’interès general o pot fomentar la desigualtat d’oportunitats.

Les noves propostes empíriques van més enllà d’aquestes teories i plantegen una responsabilitat no només tècnica sinó també política en l’actuació dels funcionaris. Un sistema en què l’ètica de fins es posiciona en un primer terme i l’ètica instrumental passa a un segon pla. És en aquest context en què es pot començar a treballar per dissenyar uns principis ètics de mínims universals compartits: centrar-se en la satisfacció del ciutadà i no prioritzar la de l’Estat.

Fonaments de les ètiques professionals: el bé intern de l’ètica dels servidors públics

Les ètiques professionals recorden quina és la finalitat última i quins requisits permeten assolir-la.

Cada pràctica cooperativa humana aporta alguna cosa: un bé intern, i per aconseguir-lo, a més d’unes habilitats instrumentals, calen uns valors i uns hàbits que s’han d’incorporar. Les ètiques professionals tenen per finalitat la garantia de la correcta execució de la tasca des d’un punt de vista professional, intenten recordar als membres d’una mateixa professió quin és el fi últim de la professió (el que la justifica i legitima socialment) i quins són els requisits per assolir-lo.

McIntyre (1984) considera que en les societats es desenvolupen un seguit d’activitats cooperatives que tenen per finalitat assolir l’excel·lència en el seu camp de referència professional particular (fer bon pa, guarir malalties, etc). Cortina (1887) hi afegeix que els professionals han de treure a la llum els béns interns de cada professió, aclarir-los i assumir-los, i “intentar escatir quins principis de conducta permetran assolir-los, quins valors i hàbits cal incorporar per arribar-hi“.

L’aplicació de l’ètica professional al sector públic és el que dóna lloc a l’ètica pública. El bé intern de l’ètica dels servidors públics, el seu “bon pa” seria el de servir amb objectivitat els interessos generals.

El treballador públic, per poder fer realitat el bé intern de la seva professió, ha de buscar els valors que li ho permetin. Tot això sempre partint de les premisses següents:

  • Ha de servir els interessos generals amb objectivitat i legalitat, respectant el marc de l’ètica pública.
  • L’interès general no pot estar absolutament obert als criteris gubernamentals ni majoritaris.
  • L’ètica de fins ha de ser fruit de procediments que garanteixin principis no rebutjables raonablement.

Què s’ha de fer quan els valors entren en conflicte

No hi ha respostes clares i definitives per als conflictes ètics.

En situacions normals, cal actuar d’acord amb l’ètica professional, pensar en el fi últim de la professió, tenir clars els valors de referència que permeten assolir aquesta finalitat i desenvolupar la tasca intentant aplicar els valors de manera equilibrada fins a convertir aquest hàbit en una manera pròpia de conducta.

Quan els valors entren en conflicte, s’han d’establir prioritats: deixar els valors instrumentals en un segon terme i centrar l’atenció en els principis finalistes, prioritzar l’ètica de fins per sobre de l’ètica de mitjans. En el cas de conflicte de valors en l’ètica pública, d’entre els principis finalistes, el debat serà entre fer prevaldre la defensa de la dignitat de les persones o el servei als interessos generals i el foment de la igualtat d’oportunitats.

Per resoldre conflictes de valors que es contraposen, però, no es poden donar receptes màgiques.

Subirats (1996), tanmateix ens dóna alguna orientació: en general, si se serveix a un valor plenament, no es pot servir de la mateixa manera a un altre valor que hi sigui contradictori o, si se’n mantenen un o diversos d’una naturalesa, caldrà negar o relegar-ne d’altres que siguin d’un altra naturalesa.

D’altra banda, actuar amb prudència pot no ser èticament correcte. Normalment l’actitud prudent anirà en detriment dels principis morals i a favor del poder existent.

Quant a mromagosa

Només qui somia pot fer algun dia els seus somnis realitat.
Aquesta entrada ha esta publicada en Gestió pública. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Adolf Eichmann i l’ètica pública

  1. Molt interessant!
    Devies gaudir molt del Mestratge!!

    Te l’he citat al meu bloc: http://responsabilitatglobal.blogspot.com/2011/05/valors-i-etica-publica.html

  2. Broderick ha dit:

    Howdy very cool blog!! Guy .. Beautiful
    .. Superb .. I’ll bookmark your website and take the feeds also?
    I am glad to find a lot of useful information right here
    in the post, we want develop extra strategies in this regard, thank you for sharing.
    . . . . .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s