Eficàcia comprovada

Stephen Covey: 24.10.1932 – 16.07.2012

Que per parlar d’eficàcia es comenci per fer referència a l’ètica ja és un símptoma que no estem davant una teoria buida ni superficial, sinó que hi ha una voluntat d’aprofundir, d’anar a la rel de l’assumpte. És així com Stephen Covey estableix la diferència entre l’ètica del caràcter i l’ètica de la personalitat.

Per desenvolupar una personalitat d’aparences, que faci creure als altres coses que potser no són, hi ha tècniques que poden ser aparentment exitoses a curt termini, però que no funcionaran segurament a llarg termini, perquè es tractarà només de mostrar una punta de l’iceberg, una suposada personalitat eficaç, però no un caràcter sòlid construït des de la base.

És fonamental, per tant, desenvolupar el caràcter i la competència per desprendre confiabilitat i poder generar confiança en els altres, per assolir un lideratge personal i interpersonal que doni com a fruit una efectivitat vertadera.

L’autor dibuixa un escenari amb tres etapes des de la base (dependent) passant per un estat intermedi (independent), en què es referma el “jo” i una etapa final en què s’assoleix l’estat òptim (interdependent). És només en aquest tercer estadi on es pot cooperar, treballar junts per aconseguir el que jo vull, el que tu vols i el que tots volem, l’estadi del “nosaltres”.

Els 7 hàbits construeixen un camí de superació, de desenvolupament del propi caràcter. Són un repte de vida.

Els 7 hàbits de la gent altament efectiva

Amb els tres primers hàbits es busca la victòria privada, amb els tres següents, la victòria pública. L’hàbit 7, l’últim, el que envolta i dirigeix els altres, és el de la millora contínua, l’aprenentatge continu, la clau final de tot creixement personal: la renovació.

Aquí us deixo una pinzellada del llegat que ens ha deixat Stephen Covey:

Los 7 Hábitos de la Gente Altamente Efectiva (vídeo)
http://bit.ly/NdXzTw

Bloc dirigit al llibre de Stephen Covey:
http://sandramartinezmiguel.blogspot.com.es/

I l’enllaç a la versió en català del llibre:
http://bit.ly/RIuFiI

Els 7 hàbits de la gent altament efectiva

Anuncis
Publicat dins de Gestió pública | Deixa un comentari

Espígol

Espígol és el meu mot escollit per a l’aPARAULA’m. Paraula amb música, olor i color.

Música. Quan la veig escrita: “espígol” hi veig un pentagrama de fons, amb una preciosa clau de sol i les notes pal avall (p) i pal amunt (ol). I enmig la “í”, el punt àlgid de l’entonació, on donem el do de pit.

Color. Color de primavera, color d’estiu. Color d’espiga morada, color de tija verd-grisa. Color de contrastos de colors que l’embolcallen, enmig dels verds infinits de l’univers vegetal.

image

Olor: “Espígol“, paraula amb olor. Olor del sol sec dels Ports de Beseit, olor d’invents d’infantesa, de fabricació de colònia casolana, olor de roba neta i olor de blanc. Olor d’olor atrapada en un armariet de la meva ment.

Apadrina una paraula i participa en l’acte homenatge de la catosfera a l’Any de la Paraula Viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Imatge | Posted on by | 2 comentaris

Cal tenir criteris… i criteri

Aquesta setmana vaig assistir a una sessió de presentació de la Guia d’usos no sexistes de la llengua en ens textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. Als lingüistes i als tècnics ens va molt bé posar-nos d’acord i legitimar els criteris de consens en algun document (llibre d’estil o altres), poder tenir a mà la guia que fem servir per donar coherència a les nostres propostes lingüístiques i estilístiques, compartir aquests criteris i fer-los conèixer, perquè siguin patrimoni de tots i ens facilitin la feina també a tots.

El document és un pas més en la història dels criteris de tractament igualitari, de no discriminació per raó de gènere a través de la llengua. Un pas important, molt ben plantejat i exposat, que canvia el rumb d’alguna proposta anterior que, interpretada en sentit estricte, sovint en dificultava l’aplicació.

Ara, l’acceptació del masculí plural inclusiu (és a dir, que “els metges” es consideri que poden fer referència en alguns casos als “metges i metgesses”, mentre no excloguin ningú), ens retorna a un punt de consens que aplana el camí cap a una aplicació raonable i enraonada d’aquests criteris, recollits a l’opuscle Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua, publicat dins la col·lecció “Criteris Lingüístics” l’any 2005.

El més interessant de tot ha estat el procés de reflexió. la Jornada Visibilitzar o Marcar? Repensar el Gènere en la Llengua Catalana, organitzada el 19 de març del 2010 pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), va permetre posar en comú els arguments dels lingüistes de la Generalitat, de les universitats i dels mitjans de comunicació sobre l’aplicació dels criteris del 2005.

Com a conclusió, es va crear un grup de treball que va arribar a l’Acord per a un ús no sexista del llenguatge, que s’ha incorporat ara al document original a través de la Guia.

No hem d’oblidar que establir criteris sovint és complicat i controvertit, però necessari i útil. Alguns vam recordar, en les paraules de la presentació que va fer la directora general de Política Lingüística, Yvonne Griley, èpoques en què la jerarquia manava molt, quan les lletres inicials d’uns eren més grosses que les lletres inicials d’uns altres. Per als qui ocupaven llocs de més qualificació institucional o professional, lluïa com una medalla una “P” de president o una “D” de director, amb Majúscula. En canvi, els tècnics o els administratius no tenien aquest privilegi. Personalment, m’agrada veure els càrrecs escrits amb minúscula inicial. Penso que és important acompanyar (i empènyer) el procés de canvi de la societat amb aquest procés de canvi també de la llengua que l’expressa.

En la presentació es va insistir que cal anar amb compte amb els usos inadequats o abusius dels recursos. Sobretot cal no aplicar-los automàticament.

Els criteris s’han d’aplicar també amb bon criteri.

http://www.gencat.cat/llengua/usosnosexistes

Publicat dins de Gestió pública, Llengua | 1 comentari

Welcome Winter Llívia 2011

Si hem de resumir el que ha estat la primera (perquè segur que no serà l’única) Welcome Winter Llívia 2011 només ens caldrà fer servir una paraula: èxit.

Èxit, i era una aposta arriscada. Una aposta per convertir la Vila de Llívia en la capital de la neu, en el punt de trobada de les pistes d’esquí i dels pobles i les viles de la Cerdanya catalana i la francesa, per acostar l’esport genuí a les persones del lloc, i les persones del lloc a les vivències de la neu.

Diumenge al matí tot l’equip humà que havia estat treballant en la preparació de l’esdeveniment anava veient com, de mica en mica, peça a peça, zona a zona, s’anava materialitzant allò que fins aquell moment només havia estat una idea, un somni.

Els més tafaners s’hi acostaven ja la nit anterior, per observar el Big Air, calcular-ne l’angle d’inclinació i pensar les figures que els permetria fer l’endemà. Els més matiners, ja hi eren ben d’hora al matí.

 

Diumenge al matí les carpes s’anaven muntant amb una rapidesa i una precisió sorprenents. S’inflaven i aixecaven com globus aerostàtics i ben aviat eren plenes dels productes de la marca: esquís, roba esportiva, bicicletes per anar per la neu, o l’escenari meravellós de la perruqueria Miralls que oferia als visitants massatges esportius.

Puntualment a les 15 h tot es va posar en marxa com un rellotge suís. La pista, amb la cursa d’eslàlom. El Village, amb totes les activitats previstes. Fins a les 18 h tot anava sobre rodes, tot i que uns núvols negres amenaçaven des dels dos fronts muntanyencs de l’horitzó. Finalment, el més temut va succeir: una pluja aleatòria i intensa va començar a castigar la neu, el Big air i el Village, i alguns van témer que les competicions no poguessin continuar.

Però sorprenentment els que hi érem vam poder veure com sota les carpes no hi cabia ni una agulla, com apareixia algun paraigua salvador, i com moltíssimes persones romanien al seu lloc, confiant que tot continuaria després de la pluja.

 

Els competidors de Freestyle, immutables (qui s’acosta a la neu ja està avesat a la pluja) van fer la seva cursa, les seves figures, ignorant l’aigua que queia. Era una dia únic i no hi van voler renunciar. També els mitjans de comunicació (fem un esment especial als informatius de TVE) van fer la seva feina superant tots els esculls.

L’acte oficial d’inauguració, a càrrec de l’alcaldessa, acompanyada per la directora general de Turisme de la Generalitat i altres personalitats de la Cerdanya catalana i de la francesa, va quedar en part deslluït, però també va ser un exemple de com cap dels presents estava disposat a renunciar a la Welcome Winter per un xàfec de tardor.

Els francfurts i les botifarres, i sobretot les meravelloses patates braves de La Calèche, i la impressionant paella de 200 racions, tot regat amb la cervesa local Lybica, van ser les injeccions d’energia per als presents.

Els representants de Head, HG, i les altres marques presents comentaven que havien tingut més visites que a la copa del món, i més fidels. Les persones que anaven a la Welcome Winter ho feien en família, i s’hi quedaven hores. Passaven un i altre cop pels estands i s’interessaven pel seu producte d’una manera que no és l’habitual en una fira, en què normalment els visitants són passavolants que tot just agafen un catàleg per mirar-se’l després a casa… o no.

També va ser important per a l’èxit de la Welcome que totes les marques oferissin regals que se sortejaven per lots juntament amb forfets de les estacions d’esquí presents, i algun obsequi extraordinari, com el Diccionari de la Neu o el Diccionari General de l’Esport del Termcat.

I si dissabte es va poder salvar el dia i acabar-lo amb èxit, diumenge va ser ja l’eclosió del triomf de l’invent. Al matí, alguns agosarats van baixar amb bicicleta per la pista de neu. Diversos mitjans van rematar la notícia encetada el dia anterior o la van fer de bell nou. Els estands no van parar d’atendre persones amb qui van fer xerrades properes i enriquidores per les dues bandes. Més que comerciants i clients semblaven amics.

En fi, com he dit abans, un èxit. Llívia es va erigir com la capital de la Neu, com l’epicentre de l’esclat que ben aviat vindrà i ens permetrà continuar aquest somni en tots aquells indrets i amb tots els recursos que la Vila de Llívia ens va acostar en primícia.

Només qui somnia pot fer els seus somnis realitat. I només qui sap aglutinar energies com ho van fer l’equip organitzador és capaç d’acoseguir això, que la Welcome Winter Llívia hagi estat un èxit.

Àlbum de fotos: http://db.tt/TRHsbfIE
Vídeo de TVE: http://www.youtube.com/watch?v=zp5YMHtgwbA

Publicat dins de Altres | 1 comentari

La lluna o la vida

Llegeixo de bon matí al tren aquesta fantàstica entrada al bloc de Josep Maria Lozano. : “Volem la lluna”:

http://bit.ly/keompX

Us el recomano apassionadament. Fa una reflexió fonamental sobre el lideratge: cal assolir la lluna, però després saber tornar-ne sans i estalvis.

Publicat dins de Gestió pública | Deixa un comentari

Primer fou el verb… o la gràcia?

Arran de la presentació del llibre Verb i gràcia: 1000 i + enigmes verbals

Bé. Potser algú (amb poca gràcia) diria que no és del tot original jugar amb el verb i la gràcia, verbigràcia:
http://revistas.ucm.es/fll/02104547/articulos/ALHI0808110079A.PDF,
http://grupoparaulata.blogspot.com/2011/03/verbigracia.html
però us ben asseguro que aquest algú la vessaria ja en aquesta primera aproximació a l’enigma, perquè els sis autors (i la maquetista!) del llibre que estic assaborint ara mateix, Verb i gràcia, han sabut realment conjugar la gràcia i fer-la verb.

Ordenats temàticament en blocs com l’enigmón o la sexió golfa, numerats per saber on som a cada moment, i desordenats volgudament per reduir les temptacions en els moments de feblesa que condueixen a la consulta de les pàgines a partir de la 175…,  els més de mil petits reptes intel·lectuals se’ns serveixen en safata de ratlles verticals.

Amb una maquetació polida, alegre, que transmet energia positiva (vinga, que sí que podràs resoldre els enigmes!), un format de butxaca-de-qualsevol-peça-de-roba que permet endur-se’l amunt i avall, aquest recull… o millor dit aquest esclat de 1000 i + enigmes és una alternativa perfecta a les Blackberrys i els Iphones quan us trobeu en espais sense accés a la xarxa.

Amb l’ajut d’un llapis (si voleu que el vostre llibre passi a les generacions futures de la vostra família en format reciclable) o d’un bolígraf (si, per contra, voleu que els vostres néts i rebesnéts vegin com era de savi l’avi o com era de sàvia l’àvia), i la força de voluntat necessària per no saltar a les pàgines finals a buscar la solució (ja he vist que us fixàveu en el número de pàgina 175…), podreu resoldre els verbijocs que aquest llibre us ofereix.

També podeu jugar-hi en grup (només un consulta la resposta i dóna pistes, i la resta descobreixen la solució en veu alta. A veure qui l’encerta primer!)

Bé. Us deixo, que vull fer els enigmes del bloc creu i ratlla

Ah! i segur que primer fou la gràcia 😉

——
Els autors del llibre són Joan Clotet, Miquel Àngel Gibert, Rosa Marill, Joan Carles Orengo, Josep-Maria Sansalvador i Emma Rafecas. Tots són membres del grup de Facebook T’enigmes?, que recull diàriament enigmes verbals.

El disseny i la maquetació són obra de Clàudia Orengo, una jove artista que ha brodat l’edició d’aquest llibre.

Publicat dins de Llengua | 3 comentaris

Adolf Eichmann i l’ètica pública

Llegeixo al matí una piulada de @vilaweb: Judici a Adolf Eichmann, hora a hora  http://goo.gl/fb/xxqN0 i la retuitejo amb l’enllaç a la Viquipèdia  http://bit.ly/hlDVpG.

Tot seguit miro al Youtube el capítol 41, després el 110, el dels arguments de la defensa… i em vénen al cap les reflexions sobre ética pública que vam poder elaborar amb Manuel Villoria com a professor en el Mestratge de Funció Directiva de l’EAPC l’any 2009, en què Eichmann serveix de terrible exemple de treballador públic en un paradigma burocràtic.

Realment es pot no mirar, no escoltar, no pensar, i així no tenir remordiments?…

Valors i ètica pública

El paradigma burocràtic i les responsabilitats morals dels treballadors públics

Quan es redueix la llibertat, es redueix la responsabilitat.

En el paradigma burocràtic, el treballador públic té un paper buit de contingut propi. El seu rol consisteix únicament a aplicar de manera eficaç les indicacions dels seus polítics. En aquest model, mancat de llibertat de pensament i d’actuació, no queda pràcticament espai per a la responsabilitat moral: els funcionaris actuen com a simples transmissors, com a executors d’una ordre que no qüestionen i que “flueix” a través d’ells com si fossin una matèria no humana, un ésser sense pensaments ni emocions, sense criteri (“He fet el que m’han dit”). Per al paradigma burocràtic tradicional, els funcionaris, en definitiva, no fan reflexions morals, no tenen incerteses per resoldre, ni tenen responsabilitat sobre els resultats finals de les polítiques (“D’això, se n’encarreguen els polítics“).

Treballadors públics en la Nova Gestió Pública i responsabilitats morals sobre les finalitats de les polítiques

La NGP no dóna resposta als dilemes morals de les Administracions contemporànies.

Per a les societats desenvolupades (Osborne i Gaebler, 1994; Barzelay, 1992), en què s’han radicalitzat els trets de modernitat (Giddens, 1994) o bé hi ha nascut una estrucutra de valors postmoderna (Inglehart, 1998) el paradigma burocràtic ja no és vàlid. Un funcionariat sense responsabilitats morals ni responsabilitat final en l’aplicació de les polítiques no pot ajudar a construir una societat democràtica. D’aquesta crisi de model sorgeixen nous paradigmes, noves doctrines conegudes com “Nova Gestió Pública” (NGP), que propugna una lògica eficientista i té per referents teories, conceptes i anàlisis que provenen de l’economia i els estudis empresarials. En aquestes doctrines, tanmateix, es continua assumint la naturalesa tècnica (racional), no política (irracional), de l’Administració. El paper del treballador públic per a la NGP és el d’executar amb eficàcia, economia i eficiència la seva tasca tècnica, entesa des d’una perspectiva només racional. En el model weberià de NGP, la racionalitat és essencialment jurídico-positiva, i en el model tecnoburocràtic, econòmica i tècnica, però en ambdós models el paper dels treballadors públics queda aïllat novament de la política.

La separació entre fets i valors ha impossibilitat que la NGP entengui la complexitat dels dilemes morals i polítics dels treballadors públics (Fox i Miller, 1995), ha impulsat un neotaylorisme que continua negant llibertat al treballador públic (Pollit, 1993) i ha intentat amputar la dimensió democràtica transformadora de l’Administració pública (Ranson i Stewart, 1994). En aquest paradigma, els treballadors públics tenen responsabilitats, però basades només en paràmetres d’eficàcia i eficiència: no hi ha responsabilitats morals sobre els fins de les polítiques. L’Administració opera al marge de la democràcia, encara que la tingui com a règim de referència.

L’ètica de mitjans, sense una ètica de finalitats, no té una base en què sostenir-se.

En la NGP, els treballadors públics tenen responsabilitats, però basades només en paràmetres d’eficàcia i eficiència, sense una fundamentació ètica de nivell superior que doni sentit a les seves actuacions, sense un marc del que és correcte.

Els valors com ara l’eficàcia, l’economia i l’eficiència, o l’objectivitat i la neutralitat, si es promouen sense una fundamentació ètica de nivell superior que els doni sentit, poden donar lloc a interpretacions errònies i a actuacions immorals.

El que és eficaç per a alguns pot no ser-ho per a altres, o ser-ho amb un cost inacceptable, amb sacrifici de drets fonamentals. La lògica del mercat tampoc no pot per ella mateixa resoldre els problemes socials. L’objectivitat i la neutralitat, d’altra banda, si comporten ineficiència, fixació pel compliment de la norma però sense l’horitzó de la qualitat del servei o criteris de transparència, tampoc no sembla que pugui garantir un bon servei públic.

Cal per tant una ètica de finalitats, un marc del que és correcte, per poder configurar una Administració al servei dels ciutadans. Només així els funcionaris es podran distanciar de models com el d’Adolf Eichmann, paradigma d’eficàcia, eficiència i objectivitat, i alhora personatge absolutament immoral.

Els funcionaris tenen llibertat d’elecció i responsabilitat sobre les seves accions.

L’ètica pública es caracteritza per l’existència de conflictes de valors, pluralitat de valors fluids i inestables i conflictes en totes les fases de les polítiques públiques.

Els principis finalistes de l’ètica pública són la dignitat de la persona, servir l’interès general i fomentar la igualtat d’oportunitats. Els valors instrumentals de l’eix eficàcia són l’eficiència, eficàcia, jerarquia, coordinació, qualitat i simplicitat. Els valors de l’eix de legalitat i objectivitat són la neutralitat, la responsabilitat i la imparcialitat.

Davant dels conflictes, caldrà mirar d’establir sempre unes prioritats que garanteixin en primer lloc els principis bàsics (l’ètica de fins) i en segon lloc i en la mesura que sigui possible respectin tots els valors (ètica de mitjans o instrumental) i hi estableixin una priorització.

L’ètica administrativa es fonamenta en dos pilars:

  • Els funcionaris tenen llibertat d’elecció, no només han de complir les lleis i les ordres dels seus superiors amb indiferència.
  • Els funcionaris són responsables de les accions de les seves organitzacions, que són resultat de miles d’activitats individuals moralment inseparables. El fet que hi hagi molts responsables no impedeix la responsabilitat de cada individu.

L’ètica pública basada en la NGP propugna una lògica eficientista, basada en teories i conceptes que provenen de l’economia i els estudis empresarials. És ètic el que és econòmic i eficient o el que és objectiu i neutre. Peró ambdues opcions són insuficients, perquè configuren un model al servei de l’Estat i no dels ciutadans. Els treballadors públics han de servir l’interès general i ho han de fer de manera objectiva, amb un sistema de valors que poden ser l’eficiència i l’objectivitat, però amb una fundamentació ètica de nivell superior que els doni sentit.

Cal una ètica púbica que busqui principis justos que fonamentin la convivència social i faciliti el diàleg amb els afectats. Això implica una comunitat de parla i demana un reconeixement recíproc dels interlocutors al dret d’intervenció i rèplica, una acceptació de l’autonomia de l’altre, de la seva dignitat, i també el reconeixement del dret a l’autolegislació. La justícia dels principis haurà de buscar la llibertat i la igualtat entre els interlocutors, l’acord en el que és comunment rebutjable, un àmbit moral de mínims compartits amb el principi essencial de la defensa dels drets humans civils, polítics i socials.

En aquest context, els treballadors públics:

  • tenen l’obligació de facilitar la participació i la deliberació a l’entorn dels projectes normatius, de promoure l’aparició de criteris diversos.
  • han de promoure i respectar la democràcia, l’únic règim compatible amb l’ètica pública proposada.
  • han de fer de la defensa i promoció dels drets humans el pilar de la seva presa de decisions.
  • han d’estar compromesos en la lluita contra la dominació arbitrària i la desigualtat d’oportunitats.

És a partir d’aquests principis que s’hauran d’aplicar els valors instrumentals d’eficàcia, eficiència, objectivitat, etc. per a la presa de decisions.

L’ètica de finalitats ha de prioritzar-se per davant de l’ètica instrumental.

Segons les màximes aristotèliques, en el terme mitjà hi ha la virtut, però trobar aquest punt d’equilibri resulta extremadament difícil.

Per al paradigma burocràtic, no existeix una ètica de fins per al funcionari. Només existeix l’execució instrumental de l’ordre superior, absoluta, sense espai per a la reflexió ni per a la responsabilitat.

En els models de nova gestió pública (NGP) de caràcter eficiencista s’intenten dibuixar uns paràmetres ètics, però no van més enllà d’una enumeració de valors de caire econòmic i empresarial. Un altre cop ens trobem lluny d’una ètica que garanteixi una ètica de fins universals i generalitzables. També en els models de NGP basats en el compliment de la norma trobem a faltar l’ètica de fins: una norma pot no haver-se generat amb respecte a la dignitat de les persones, pot no servir a l’interès general o pot fomentar la desigualtat d’oportunitats.

Les noves propostes empíriques van més enllà d’aquestes teories i plantegen una responsabilitat no només tècnica sinó també política en l’actuació dels funcionaris. Un sistema en què l’ètica de fins es posiciona en un primer terme i l’ètica instrumental passa a un segon pla. És en aquest context en què es pot començar a treballar per dissenyar uns principis ètics de mínims universals compartits: centrar-se en la satisfacció del ciutadà i no prioritzar la de l’Estat.

Fonaments de les ètiques professionals: el bé intern de l’ètica dels servidors públics

Les ètiques professionals recorden quina és la finalitat última i quins requisits permeten assolir-la.

Cada pràctica cooperativa humana aporta alguna cosa: un bé intern, i per aconseguir-lo, a més d’unes habilitats instrumentals, calen uns valors i uns hàbits que s’han d’incorporar. Les ètiques professionals tenen per finalitat la garantia de la correcta execució de la tasca des d’un punt de vista professional, intenten recordar als membres d’una mateixa professió quin és el fi últim de la professió (el que la justifica i legitima socialment) i quins són els requisits per assolir-lo.

McIntyre (1984) considera que en les societats es desenvolupen un seguit d’activitats cooperatives que tenen per finalitat assolir l’excel·lència en el seu camp de referència professional particular (fer bon pa, guarir malalties, etc). Cortina (1887) hi afegeix que els professionals han de treure a la llum els béns interns de cada professió, aclarir-los i assumir-los, i “intentar escatir quins principis de conducta permetran assolir-los, quins valors i hàbits cal incorporar per arribar-hi“.

L’aplicació de l’ètica professional al sector públic és el que dóna lloc a l’ètica pública. El bé intern de l’ètica dels servidors públics, el seu “bon pa” seria el de servir amb objectivitat els interessos generals.

El treballador públic, per poder fer realitat el bé intern de la seva professió, ha de buscar els valors que li ho permetin. Tot això sempre partint de les premisses següents:

  • Ha de servir els interessos generals amb objectivitat i legalitat, respectant el marc de l’ètica pública.
  • L’interès general no pot estar absolutament obert als criteris gubernamentals ni majoritaris.
  • L’ètica de fins ha de ser fruit de procediments que garanteixin principis no rebutjables raonablement.

Què s’ha de fer quan els valors entren en conflicte

No hi ha respostes clares i definitives per als conflictes ètics.

En situacions normals, cal actuar d’acord amb l’ètica professional, pensar en el fi últim de la professió, tenir clars els valors de referència que permeten assolir aquesta finalitat i desenvolupar la tasca intentant aplicar els valors de manera equilibrada fins a convertir aquest hàbit en una manera pròpia de conducta.

Quan els valors entren en conflicte, s’han d’establir prioritats: deixar els valors instrumentals en un segon terme i centrar l’atenció en els principis finalistes, prioritzar l’ètica de fins per sobre de l’ètica de mitjans. En el cas de conflicte de valors en l’ètica pública, d’entre els principis finalistes, el debat serà entre fer prevaldre la defensa de la dignitat de les persones o el servei als interessos generals i el foment de la igualtat d’oportunitats.

Per resoldre conflictes de valors que es contraposen, però, no es poden donar receptes màgiques.

Subirats (1996), tanmateix ens dóna alguna orientació: en general, si se serveix a un valor plenament, no es pot servir de la mateixa manera a un altre valor que hi sigui contradictori o, si se’n mantenen un o diversos d’una naturalesa, caldrà negar o relegar-ne d’altres que siguin d’un altra naturalesa.

D’altra banda, actuar amb prudència pot no ser èticament correcte. Normalment l’actitud prudent anirà en detriment dels principis morals i a favor del poder existent.

Publicat dins de Gestió pública | 3 comentaris